Les panteres avui s’han convertit en el mateix exèrcit escocès de William Wallace a Stirling. Blanes i la Vall d’en Bas, prou que es coneixen, no és la seva primera campanya.

Primer quart, Wallace (Blanes) ha plantejat la seva estratègia de manera astuta. Coneix bé al seu contrari, les de la Vall juguen a casa i això les fa més perilloses, però també més confiades. 5 minuts mesurant-se les forces, batussa sense punts, i obrim nosaltres la capsa de les galetes. Guanyem el parcial amb un ajustat 5-8. Segon quart, les del Blanes suporten les envestides de la cavalleria pesada, una vegada i una altra, superant per moments les nostres defenses. Però encaixen en la mateixa mesura l’atac persistent de les blanenques. Tornem a endur-nos el parcial per la mínima 12-14.

Tornem del descans i l’ambient està més tens que en Doramon a un control de duanes. L’aire es pot tallar amb un “dirk”. El joc s’embruta, empentes, grada calentona, però les del Blanes mantenen la calma, pasito a pasito que diu en Fonsi. Parcial 16-18. El darrer quart, la lliça és en el seu punt àlgid. Punt amunt, punt avall, res decidit, el Blanes ha de tancar el partit, anar a la Vall d’en Bas, a part del deliciós trajecte verd, l’hem de recompensar amb una victòria memorable. I al igual de gloriós que quan en Hamish llença el claymore d’en Wallace per sobre de tothom al final de la peli, un llançament de les panteres, més enllà dels 6,25m, a 37 segons del final, travessa l’aire del pavelló (climatitzat, per cert) i tothom aixeca el coll per calcular la trajectòria del que pot ser el punt i final, … i fa xofff, provocant l’eufòria de la grada (la del Blanes és clar).

Tornem cap a casa amb un somriure tonto, perquè guanyar és genial, però guanyem o perdem, és la competència la que ens dona plaer.