L’últim partit de la temporada ens ha portat a una de les pistes més complicades de la categoria; pista petita, en la que el nostre equip, fins a la data, mai havia aconseguit sumar una victòria. Sabíem que seria una batalla, i no ens vam equivocar. Vam caure a la pròrroga, sí, però ho vam fer amb el cap ben alt. El matx va començar amb un intercanvi de cops des de la línia de tres punts que feia preveure un partit alegre. Res més lluny de la realitat. Ràpidament, el duel es va traslladar a la pintura, on la duresa es va imposar. En una pista de dimensions tan reduïdes, ens costava horrors trobar espais lliures. A més, el desencert a sota de la cistella ens va penalitzar massa. El diagnòstic a la banqueta era clar: si volíem competir, calia fer un pas endavant en defensa. Al final dels primers deu minuts, un ajustat 12-11 reflectia a la perfecció com havia anat aquest primer quart.
En el segon quart no havíem de deixar construir el rival i ser molt més seriosos en atac. I durant bona part del període, es va complir el pla. L’equip va prémer l’accelerador en defensa, tancant les línies de passi i aconseguint agafar un avantatge molt valuós. Malauradament, quan millor estàvem, ens vam deixar portar pel ritme revolucionat que volia el rival en lloc de marcar nosaltres el tempo. Els locals van reaccionar retallant la diferència en uns minuts on el joc es va endurir de valent. El descans (30-33) arribava en el moment perfecte per refredar els ànims.
A la represa, la història va tornar a començar: empat ràpid dels locals, que aprofitaven la inèrcia per posar-se per davant davant d’un Blanes momentàniament bloquejat i sense capacitat de reacció. Però aquest grup té ànima. Quan pitjor pintaven les coses, dos triples consecutius ens tornaven a ficar en el partit. Amb tot per decidir, el marcador tornava a taules: 49-49.
L’últim quart va començar amb un canvi de criteri arbitral evident: els contactes que abans es permetien, ara eren sancionats amb falta. Era l’hora de la veritat, el moment de demostrar tota la feina feta durant l’any. En lloc d’això, els nervis van aparèixer en forma de passades imprecises i errors poc habituals. A falta d’un minut i mig pel final, perdíem de 3 punts. Tocava picar pedra. L’equip es va posicionar bé en els segons decisius i, en una última possessió d’infart, vam aconseguir penetrar a cistella, anotar i treure un addicional. Empat a 64 i cap al temps extra.
A la pròrroga, amb les forces al límit, vam treure l’orgull per ofegar dos atacs clau dels locals. Però el tram final va estar marcat per l’esperpent a la taula d’anotadors; un seguit d’imprecisions incomprensibles ens van acabar robant uns segons de joc vitals en el moment més calent del partit. Al final, un ajustat 76-74 ens deixava amb la mel als llavis i un regust molt amarg. Malgrat la derrota en una pista que segueix sent un feu maleït, marxem amb el cap ben alt. No només vam jugar contra el rival de la pista, i l’equip va saber tirar endavant davant de totes les adversitats.
Aquesta lliga ha estat magnífica. Els jugadors ens han ofert minuts de molt bon bàsquet, demostrant una connexió i una entesa perfecta sobre el parquet. El futur és seu, i aquesta temporada ha servit per demostrar que estan preparats per tot el que vingui. Gràcies per l’esforç, equip i staff!
