Com el conte més curt del món, aquest partit també te una història molt curta. El C.B. Quart ha sortit molt endollat, i cap al segon quart, ha començat a tenir la sort de cara, pilota que llençava, pilota que anava a dins. De mica en mica han anat augmentant la seva distància en el marcador, que han sabut gestionar correctament. Han merescut guanyar.
Les nostres no han merescut guanyar, passes perduts, precipitació i poc encert, però tampoc han merescut perdre. No ens ha faltat voluntat, no ens han faltat ganes ni esforç. Ens ha faltat encistellar al final de bones accions, més control, i una millor gestió emocional a la banqueta, sí, tal com sona. Però siguem positius. Perdre un partit pot ser més valuós que guanyar-lo, ja que obliga a la reflexió, pot fomentar la resiliència i exposar els errors.
No ens rendim davant de les derrotes, com no ho va fer mai Maximus Decimus Meridius, com no faria mai Sam Sagaz Gamgee, ni en Rocky Balboa, ni en Goku coi.
Aquest equip ha de treballar en la seva autoestima, la seva moral, en la seva alegria. S’han de creure que poden fer-ho, i per això els hi cal més recolzament positiu.
Fent aquesta crònica no puc deixar de pensar en un dels diàlegs de Campeones:
-Por qué estáis contentos? Somos solo los subcampeones.
-¡Subcampeones es mejor que campeones entrenador!
-¿Ah sí? ¿Y eso?
-Hombre, ¿Qué es mejor, un marino o un submarino?
