Ningú no pot dir que tots dos equips no hagin cercat la victòria, això és cert. Tant el Blanes com l’Escala, han sortit a jugar i endur-se el partit, però el partit ha estat més rar que una vaca amb ratlles.

Els errors eren creixents, les pilotes es perdien en llançaments sense prou energia, i les jugades no acabaven de sortir . . . Amb paciència i una mica d’encert en els triples, trobem el camí de la cistella al segon quart, i arribem a la mitja part sense brillar, però amb un avantatge de 12 punts, que donava una falsa sensació de seguretat, i tan falsa!

Tornem al partit, i travessem al Upside Down, les jugadores de l’Escala, s’encoratgen, comencen a creure que es poden endur la victòria, i empaten. Com diria en Mike impotent davant d’en Vecna “Ni tan sols estem al joc; som a la banqueta”.

Els pares comencem a suar tot i el fred que sempre fa en aquest coi de pavelló, però encara tenim un roc a la faixa, dues cistelles in extremis i tanquem el 3r quart 38-33. Ara sembla que sí, oi? ara guanyem. Anem per tancar el partit no?

Ospedreta… tot i sortir amb ganes, ens tornen a empatar, i per fer-ho més “stranger things” tot plegat, no es veu amb claredat qui s’endurà el partit. Ara ja anem en màniga curta els pares, i amb permanent contacte visual amb el desfibril·lador. Punt amunt punt avall, anem fent fins als darrers dos minuts, on despleguem els superpoders que ens queden al sarró, i ens allunyem 5 puntets que tenen gust de glòria.

I guanyem . . . un cop més, guanyem. Deia en Vince Lombardi: “Guanyar no és una cosa que s’aconsegueix de tant en tant, sinó que s’aconsegueix sempre”.

Les noies guanyen sempre, quan es retroben totes per fer esport, i competir, sempre que s’ajunten per celebrar que són un equip, que són amigues, i per celebrar que tot i els entrebancs, continuen juntes en aquest darrer tram, després d’un grapat d’anys.

Us queden 13 ocasions per “guanyar” aquest any. Que res ni ningú us tregui això noies, perquè guanyar al final, no va de victòries.