Potser és exagerar, cert que no ha estat la seva millor actuació, però guanyar a Camprodon és complicat! Fàcil és bullir macarrons. No soc supersticiós, però soc una mica “sticiós” , les cistelles reboten fora tots els llançaments de les panteres, els rebots s’escapen dels dits en el darrer moment, els nostres passes van inexplicablement a mans de les jugadores contràries, i no podem dir que fos per confusió, amb el vermell “red hot chilli peppers” que vesteixen les camprodonines. Alguna cosa no rutllava del tot, i no em refereixo a l’arbitratge, això ha estat una mica com un capítol de Black Mirror. Era més aviat, com fer-nos jugar un diumenge al matí a 120 km de casa, com dir jo soc aquí, però el nostre joc encara va per Banyoles. T’esforces contra un rival molt físic, però el joc no acaba de fluir, però tires de coratge, alguna “bombeta”, trèiem petroli sota cistella i segueixes al davant en el marcador.
I quan sembla que trobem el camí, arriba la defensa en zona, l’anti-bàsquet. S’acosten perillosament en el marxador, tanmateix quan no et deixen entrar a la pintura, et treus un parell de triples de la màniga i tornem a manar. Tot i que només per uns minuts. Pim pam, a 1 minut del final anem de nou només 1 punt per sobre. Llavors, sí. En 60 segons pots enviar un whats, fer-te un cafè, o segons en Nicolas Cage robar un cotxe. El Blanes en 60 segons et casca 7 punts i et diu adéu pel retrovisor. Guanyem de 8, però hem de seguir treballant fort i dur per tancar aquesta fantàstica temporada. “No se coge una trucha con pantalones secos” com deia en Cervantes.
